A vegades no som nosaltres els qui decidim deixar anar. A vegades és la pròpia vida la que desplaça situacions, camins o rols que ja van complir la seva funció en el nostre procés interior. I encara que la ment es resisteixi, aquest moviment també és part de l'ordre natural de les coses. Quan alguna cosa s'allunya —una etapa, un projecte, un lloc o fins i tot una versió de nosaltres mateixos— no és senyal de pèrdua, sinó de transició. Aferrar-nos al que ja va acabar només genera fricció: ens desvia del que la vida intenta mostrar-nos i ens impedeix veure la direcció cap a la qual estem sent anomenats. La pràctica del desapego consisteix a reconèixer amb claredat allò el cicle de la qual va concloure, honrar la seva aportació, i deixar que segueixi el seu curs sense convertir-ho en pes ni identitat. No perquè siguem indiferents, sinó perquè comprenem que tot l'impermanent està fet per a transformar-se. Tenir fe és confiar en la intel·ligència del moviment: entendre que quan alguna cosa es desplaça, alguna cosa en nosaltres es reordena. Que cada tancament obre espai per a una comprensió més àmplia, més lúcida, més alineada amb la nostra naturalesa profunda. A vegades la vida mateixa ens deixa anar… perquè tornem a la quietud de l'essencial. Perquè tornem a Ser